By Papiloma virus gy LIABTRA 1 15, 2011 41 pagcs 1 . INTRODUCCIÓ I HISTÓRIA DEL VIRUS DEL PAPILLOMA HUMÀ: El Virus del Papil•loma (VP) està format per un conjunt de virus, descrits per primer cop als anys 30, anomenats Papil•lomavirus, pertanyents a la famllia Papil•lomaviridae. Aquests es troben àmpliament distribuits a la naturalesa, infectant especificament l’epiteli escamás d’unes vint espécies dlferents de mamifers, aproximadament, així com de ràptils i aus.
Dintre d’aquesta famllia es traba el Virus del Papil•loma Humà (VPH), que destaca pel creixent interés dins l’àmbit de la Salut Pública, com a onseqüéncia del notable augment de casos d’infecció. La infecció per VPH és considerada una malaltia de transmissió sexual, ja que, el virus es transmet principalment, a través d’un contacte genital amb penetració, a partir del qual es produeix el contacte directe amb la ell o mucoses del tracte genital de la persona infectada.
Al xual en auséncia de oral penetració, també p n ‘u infecció per VPH, tot S»ipeto n ut*ge i que la probabilitatd onta sultat usual de la infecció per aquest vi gues a la mateixa zona on s’ha produit rrugues, que també reben el nom de condilomes, poden fer-se visibles al poc temps, bé, després del transcurs de setmanes o fins i tot mesos ulteriors al contacte sexual. En alguns casos, de manera molt poc freqüent, la infecció per VPH pot ser transmesa de la mare al fill.
En aquest cas, es produeixen infeccions en el tracte respiratori superior del nounat, ocasionant una rara entitat clínica anomenada papil•lomatosis laríngea. S’especula que Swipe to vlew next page fa milers d’anys, quan les espàcies humanes van evolucionar, els diferents tipus de VPH ja existien, presentant un genoma molt similar al que presenten avui en dia. Les distàncies o diferencies enetiques que hi havia entre els tipus virals, van evolucionar en paral•lel amb els grups étnics humans amb la distribució que aquests tenen arreu del món.
Com a conseqüéncia d’aquesta distribució o dispersió, certes variants virals predominen en grups étnics definits i aillats. Geogràficament, s’ha demostrat que els paisas en vies de desenvolupament tenen incidencies més altes d’infecció per VPH que els parsos desenvolupats. Aixà pot ser ser degut al fet esmentat anteriorment en relació amb la distribució de la població i l’exposició d’aquesta a soques o vanants wrals amb iferents propietats patogéniques o, al fet que els paisas en vies de desenvolupament tenen menor accés als sistemes de salut pública o les condicions d’aquests no són les adequades.
Socialment, poden identificar-se grups d’una alta prevalença per infeccions produides per VPH en la problació relacionada amb la prostitució, en la població reclosa associada al consum de drogues i als grups infectats pel Virus d’lmmunodeficiência Humana (VIH). Al llarg de la história s’ha demostrat que tant l’home com la dona poden ser portadors asimptomàtics del virus, és a dir que mbdós poden actuar com a vehicle de la infecció per VPH sense desenvolupar manifestacions cl[niques de la malaltia.
El motiu de les recents investigacions sobre el VPH, venen associades a la demostrada relació que existeix entre la infecció i desenvolupament del virus, amb la proliferació de diversos càncers que afecten al tracte genital, sent el càncer cervicouter( (CaCu) la 41 proliferació de diversos càncers que afecten al tracte genital, sent el càncer cervicouterí (Cacu) la causa del creixent interés per la continuitat dels estudis, ja que aquest es presenta com a la segona causa de mort per neoplàsies malignes en dones, segons la Organització Mundial de la Salud (OMS), tenint una major incidencia en dones d’entre 40 50 anys d’edat.
Aquesta esmentada relació entre infecció càncer ja va ser demostrada pel doctor alemany Herald zur Pausen a principi dels anys 80, per mitjà d’experiments d’hibridació que evidenciaven que les berrugues genitals i els teixits de càncer de cérvix contenen genomes del VPH, estudi per el qual va rebre el premi Nobel de Medicina l’any 2008.
Alguns dels estudis que s’han realitzat amb postenoritat han ermàs identificar noves funcions biolàgiques de les proteines que conformen el genoma viral, que poden afectar el cicle vital del virus, la resposta cel•lular de «individu i la influencia de la infecció en el desenvolupament de lesions cervicals que poden induir a la progressió d’un càncer. Les recents investigacions també suggereixen que les diferencies biolàgiques que existeixen entre les diferents variants del virus poden tenir un cert impacte en la etiologia del càncer.
Els nous coneixements que es tenen sobre la distribució geogràfica i el potencial oncogénic d’aquestes variants virals, roporcionen dades que ajuden a un disseny més eficient de vacunes i protocols de vacunació, que prometen disminuir la incidencia d’aquest càncer, especialment en aquells paisos que presenten un major nombre de casos de persones afactades. Com es veurà en el desenvolupament del treball, aquesta promesa de millora no és totalment concluent.
S’ha demostra desenvolupament del treball, aquesta promesa de millara no és totalment concluent. S’ha demostrat al llarg dels anys que, en la majoria dels casos, les infeccions genitals pel VPH són transitàries i asimptomàtiques. Aproximadament el 70% de les dones amb infeccions per VPH es tornen negatives per I’ADN viral en un any i al voltant d’un 90%, en dos anys. La duració de les infeccions depén de la variant viral que infecta.
Es creu que és el desenvolupament gradual d’una resposta immunitaria eficaç el mecanisme per el qual es produeix l’aclarament del DNA del VPH, és a dir, de l’eliminació del virus. Tot i aixô, també és possible que el virus s’instali al cos en un estat latent de la infecció, de manera indetectable i, posteriorment, es reactivi al cap dels anys. Aquest fet pot explicar er qué el VPH pot detectar-se en dones de major edad que han mantingut una relació de monogamia mútua prolongada.
Unicament al voltant d’un 10% de les dones infectades pel virus patiran infeccions persistents per el VPH, aquelles que ho facin amb variants d’alt risc són les que tindran una major predisposició de presentar precursors de CaCu, tot i així, gràcies a la citologia i histopatologia es pot detectar de manera precoç establir un tractament oportú, intentant redulr vmpacte de la malaltia. Serà molt important doncs, en el cas de la dona, realitzar proves rutinàries de citologia vaginal.
Actualment no hi ha dades sobre la história natural de la infecció per VPH en els homes, i tampoc no existeix cap prova específica pel diagnóstic de la malaltia. 2. EL VIRUS DEL PAPIL•LOMA HUMA. 1 . Característiques estructurals: Conéixer l’estructura del VPH és de gran importància ja que proporciona informació so 40F Conàixer l’estructura del VPH és de gran importància ja que proporciona informació sobre la distribució i diposició de les diferents proteines virals que constitueixen el seu genoma.
Els virus que es troben formant part de la familia del VPH són de etit tamany, de baix pes molecular i no presenten envolcall. La següent imatge permet observar que estructuralment, estan formats per una càpside proteica icosaêdrica formada per 72 capsàmers, 60 dels quals són hexàgons i 12 pentàgons. A l’interior d’aquesta càpside s’hi troba el genoma viral, compost per una doble cadena de DNA circular amb una longitud de 8. 000 parells de bases nitrogenades, aproximadament.
Figura 1. Càpside del VPH El genomal del virus es pot dlvidir en tres regions diferenciades: Regió llarga de control (LCR -segons les seves sigles en ang ês-) reguladora no codificant: és un segment genómic de tamany variable que alhora pot divisir-se en tres parts: promotor precoç, amplificador i regió allunyada de 5′. Són nombrosos els factors cel•lulars i virals que actuen com elements de resposta d’aquesta regio, governant Hexpressió gànica i la replicació viral. Regió primerenca: és la regió genómica on es troben els gens compresos entre la El E7. Aquests tenen la funció de transcriure [‘inici del CICIe vital del virus i codificar les proteines que són necessàries pel procés de replicació. •Regió tardana: és la regió del genoma on es troben els ens compresos entre la LI L2. Aquests tenen la finalitat de codificar les proteines estructurals que formen la Figura 2. Organització del genoma càpside del virus.
La proteína major LI, representa un total del s 1 Organització del genoma càpside del virus. La proteína major LI, representa un total del 80% de la càpside i cada capsbmer presenta S càpies idàntiques; la proteina menor L 2 es traba en menor proporció que Panterior té un pes molecular més elevat. La imatge anterior permet conàixer [‘interior de la càpside, on s’hi troba el genoma viral, mostrant la disposició de les proteines de es regions que el conformen. 2.
Cicle vital del virus : En [‘actualitat, el cicle vital del VPH no és completament conegut, si més no, es coneixen a grans trets les línies generals del procés, que es basa estrictament en el programa de diferenciació de les cél•lules hostes del virus o cél•lules diana, que reben el nom de queratinàcits. Aquestes càl•lules són les que es troben en major proporció a la capa epitelial. Es creu que el virió del VPH infecta teixits epitelials per microabrasions, deixant exposades les cél•lules de la capa basal a la entrada de les partícules virals.
Així doncs, aquests virions accedeixen a l’interior de les càl•lules a partir d’un mecanisme d’endocitosis, que consisteix en I’associació formada entre el virió amb els receptors que es troben a la membrana cel•lular, i un cop dintre, seran capaços d’lnfectar la cél•lula. Les proteines virals de la regió primerenca ES, E6 E7 s’expressen en les fases o estadis inicials de la infecció. Aquestes proteines desestabilitzen la cêl•lula infectada i promouen la seva replicació.
Les proteines El i E2 de la mateixa regió s’expressen posteriorment, amb la funció de replicació, generant un nombre e cbpies virals d’entre 10-200 genomes virals per càl•lula. Per una altra banda, la proteina E4 s’uneix a proteihes del citoesquelet amb la intenció de des 6 1 cél•lula. Per una altra banda, la proteina E4 s’uneix a proteines del citoesquelet amb la intenció de desorganitzar I’estructura cel•lular.
En les últmes fases de la diferenciació s’expressen les proteines virals que es troben a la regió tardana del genoma. La proteína LI és el principal component de la càpiside del virus i presenta la capacitat d’autoensamblar-se i formar una càpside icosaêdrica uida. L’autoensamblatge consisteix en un procés d’associació espontània de molécules per formar estructures de gran tamany, anomenades supramolàcules, que són alhora una connexió entre les molêcules i les estructures cel•lulars.
Aquestes noves estructures estan formades per un nombre considerable de subunitats, que poden tenir igual o dlferent naturalesa molecular. Pel que fa referéncia al paper que duu a terme la proteína L2 de la regió tardana, aquest consisteix en la unió de la mateixa amb una càpia del genoma viral per ser ulteriorment empaquetat a ‘interior de la càpside buida, per donar lloc a un virió madur.
Posteriorment succeeix la divisió de queratinôcit hoste que provoca un mecanisme complex de transcripció en cascada. Les cél•lules que es divideixen migren cap a I’epidermis de la pell a mesura que es produeix la diferenciació cel-lular. Finalment, aquest procés dóna lloc a una capa córnea, situada a l’extenor de la pell que protegeix el virus evita la dessecació d’aquest. Els virions poden descamar-se en les escames martes de l’epiteli de l’hoste el cicle de vida viral continua.
Es creu que els oncàgens virals E6 i E7 modifiquen el cicle el•lular, aconseguint mantenir el queratinôcit diferenciat en un estat que permet l’amplificació de la replicació del genoma viral i una con diferenciat en un estat que permet Yamplificació de la replicació del genoma viral i una consequent expressió tardana del gen. 2. 3 Classificació: La classificació general dels VP divideix aquests en tres nivells taxonômics: genere, especie i tipus_ Aquesta classificació s’ha realitzat observant i determinant la identitat de la seqüência del gen més conservat del genoma viral, el LI.
Tenint en compte aquest gen s’ha pogut observar que els iferents generes de VP comparteixen menys del 60% de la identitat de la sequência de LI, les especies que partanyen a un mateix gànere entre un els diferents tipus dintre d’una especie comparteixen entre el Pel que fa la classificació específica dels VP que afecten al genere humà, és a dir el VPH, a dia d’avui, gràcies a l’ús de la tecnologia de recombinació de DNA, s’han pogut indentificar més de 100 tipus diferents, uns 35 dels quals afecten primordialment el tracte genital.
La classificació, doncs, dels diferents tipus es farà tenlnt en compte el potencial oncogénic que presenta el virus, que vindr? eterminat per la seqüància de nucleôtids que es troben formant el DNA viral. Aix( doncs els classificarem en VPH d’alt de baix risc, tot i que algunes autoritats inclouen un tercer grup, el de categoria intermitja. Per una banda, els VPH de baix risc estan associats als condilomes berrugues genitals, lesions intraepitelials escamoses de baix risc perà rarament amb càncers invasius.
Per una altra banda, els VPH d’alt risc són comuntment detectats en dones, estan associats a lesions intraepitelials escamoses d’alt grau i càncer cervical invasiu. per últim, els VPH de risc intermedi estan relacionats amb casos reus de les Per últim, els VPH de risc intermedi estan relacionats amb casos greus de lesions intraepitelials perb rarament detectats en càncers Invasius. ?s important saber que, una persistent infecció pel subgrup de VPH d’alt risc, poden afavorir, a més a més del desenvolupament del CaCu, a neoplàsia cervical intraepitelial, neoplàsia vulvar intraepitelial, neoplàsia peneana intraepitelial o anal intraepitelial (CIN, VIN, PIN i AIN – respectivament, tenint en compte les seves sigles en anglés I Classificació I Genotips IVPH alt risc 115, 18,24156 I VPH risc intermig 30, 31, 33, 35, 39, 45, 51, 52, 58, 59 i 60 VPH baix ric 6,11, 40, 42, 43, 57 Dades obtingudes; Schneider A (1994, Intervirology 37). 2. Manifestacions clínlques: Les manifestacions clíniques que es poden obsewar davant d’una infecció produida per el VPH són diferents, tot tenint en compte el tipus o variant viral causant de la infecció i l’area o zona concreta del cos on es localitza. Com s’ha esmentat amb anterioritat, la manifestació clínica més habitual, és l’aparició de berrugues. Aquestes berrugues es presentaran amb els seus diferents tipus morfolàgics, podent bservar: berrugues vulgars, planes, plantars, epidemodisplàsies verruciformes de Levandowsky-Lutz i condilomes acuminats o anogenitals.
Les berrugues vulgars són pàpules que presenten una consistencia firme i superficie rugosa. Aquest consistencia firme i superficie rugosa. Aquestes, acostumen a tenir un color similar a la pell que les rodeja, o bé, poden adoptar una tonalitat marronosa o grisenca, perà sempre amb coloració uniforme. La manifestació d’aquest tipus de berrugues no va relacionada amb cap símptoma i poden aparéixer en qualsevol part de la ell, tenenint una major tendéncia a localitzar-se als dits i al dors de les mans, en el cas deis adults, i als genolls, en el cas dels nens.
Les berrugues també poden situar-se a la cara, coll i àries periorificials, adoptant una forma allargada. La ubicació de berrugues sota les ungles acostuma a ser dolorosa i amb frequência, produeix distrofia, acompanyada de deformitat de la làmina de la ungla. Figura 3. Berruga vulgar en dit Figura 4. gerruga vulgar en nas Figura 5. gerruga vulgar en m? Les berrugues planes són de petit tamany i tenen poca sobreelevació. Presenten un aspecte llis i una coloració semblant la de la pell, o bé amb matís gris o groguenc. Figura 6.
Berruga plana en barbeta Figura 7. Berruga plana en mans Aquests tipus de berrugues es localitzen principalment a la cara, al dors de les mans i a les ¿ries pretibials dels nens i joves, adoptant una forma rodona o poligonal. Es caracteritzen per formar agrupacions linials seguint un trajecte. Les berrugues plantars es presenten en dues formes: endofítica exofítlca o en mosaic. La berruga plantar endofítica acostuma a ser única, profunda o lleugerament sobreelevada, dolorosa, es manisfesta per una placa central puntejada en negre i a la perifêria,
